Eren les 19h i tots els passatgers del vaixell ens arremolinàvem davant l’edifici duaner de Turkmenbashi. Esperàvem un tràmit de 1h per a poder començar a circular pel país. ¡Insensatos!
El procediment era el següent: en una primera finestreta et donaven un rebut per a anar a pagar 12 dòlars a la segona finestreta, la de caixa, i rebre així un segell al passaport. Un cop pagats els 12 dòlars s’havia de fer cua per a fer una entrevista en una oficina on un funcionari molt amable et preguntava qui eres, on anaves, si t’agradava Julio Iglesias i si t’agrada el seu país, que encara no has pogut trepitjar. Aquest ésser humà traçava la ruta que se li descrivia sobre un paper oficial, que tenia dibuixat el mapa del país i milers de quadradets capaços de rebre segells. De fet, el mapa servia per tal de poder calcular els quilòmetres que l’estranger circularà pel seu territori i compensar preventivament el cost ridícul de la gasolina de 0,2 €/l a preu de sortidor. És a dir, un impost sobre el combustible per a camioners i freaks, els usuaris típics de visats de trànsit, qui evidentment surten del país amb els jerrycans a rebentar.
Amb el paper del mapa a la mà, començava la gincama dels segells: finestreta per a l’assegurança del cotxe en el seu territori, finestreta per a que el metge diagnostiqui el bon estat de salut només preguntant el nom, finestreta per a que un senyor amb tasca desconeguda estampi un segell desconegut, finestreta per a registrar els passaports i el vehicle en una llibreta de quadres Enri, finestreta per a rebre un rebut de 10 dòlars a pagar a la finestreta de caixa, per a posteriorment retornar amb el rebut de pagat i pagar en efectiu 4 Manats (moneda local) dels que evidentment no disposàvem ja que encara no havíem pogut trepitjar territori de Turkmenistan (i eren les 12 de la nit), finestreta per al control duaner, finestreta amb una senyora molt amable que posava un altre segell desconegut, i finalment finestreta per a pagar el conjunt de rebuts acumulats amb una senyora que no acceptava els bitllets de 100 dòlars que teníem, ja que els considerava massa vells.
Tot això sense aigua, sense dòlars (era la única moneda que s’acceptava, i la Injection Family va fer un rescat, perdó, préstec a interès molt favorable al sector bancari a un parell d’equips; sort d’ells! Gràcies!) i amb el cansament de Bakú i el vaixell a sobre. Superades les proves, podíem marxar. Sis hores més tard. A la 1h de la matinada. Decaiguts, les dues ambulàncies i tres cotxes vam decidir acampar en el pàrquing de camions de la pròpia duana, a 10 metres de l’edifici del que ens va costar 6h sortir.
L’endemà vam començar a circular. Després de trobar dòlars per a tornar el préstec en una espècie de Marina d’Or local, el comboi format per dues ambulàncies, un BMW de 20 anys i el nostre sobrecarregat Fresnel es va posar a travessar el desert, rumb a Ashgabat. La carretera era impressionant, dunes i camells, però amb un asfalt tant deformat que era com circular per sobre de la cara de El Hombre Elefante.
Les suspensions se’n van ressentir, tant que l’endemà, fent la revisió del cotxe, vam veure com un dels trapezis de davant estava a punt de desencaixar-se per manca d’una femella que s’havia desenroscat amb les vibracions. Sort que l’operari de manteniment de l’hotel on ens vam allotjar aquella nit ens va portar a buscar una peça similar, en un trajecte en el seu cotxe on vam estar a punt de morir dues vegades amb música tirolesa i Pitbull de fons (el que hagués restat dignitat a l’informe policial).
No existeixen adjectius per a descriure Ashgabat, més enllà d’incomprensible. La ciutat és una presumpta demostració de poder del règim creat per Saparmurat Niazov, el pare de tots els turkmens (o “Turkmenbashi”) i antic secretari general del Partit Comunista del Turkmenistan, reciclat en Partit Democràtic del Turkmenistan després de la desintegració de la URSS. Destruïda per un terratrèmol l’any 1946, i re-destruïda per motius de planificació, la darrera versió de la capital és un compendi d’edificis de marbre blanc, repartits sobre una trama urbana simètrica traçada amb avingudes paral•leles, i girant al voltant del palau presidencial i les seves cúpules d’or. La ciutat, fantasma, sembla buida de vida, i el nivell d’ampul·lositat és tant gran que, per exemple, les línies de separació dels carrils es marquen amb llums emportats a l’asfalt. La bogeria culmina a les afores de la ciutat, amb una sèrie de monuments absurdament megalòmans i similars a portes estel·lar, entre els que destaca l’Arc de la Neutralitat, una espècie de trípode enorme culminat per una estàtua daurada de Turkmenbashi que disposa d’un mecanisme que la fa estar sempre encarada al sol.
El govern actual de Gurbanguly Berdymukhamedov (Niazov va morir l’any 2006), antic ministre de sanitat i d’aspecte sospitosament similar al seu predecessor, sembla tenir un Ministeri de la Paranoia més relaxat, però segueix guardant un culte a la figura de Niazov i a la seva imatge (es poden observar fotos seves per tot arreu) bastant curiós assumint l’estat deplorable de la resta del país.
L’excentricitat ha donat lloc a molts mites sobre must and must not del Turkmenistan que hem pogut comprovar. Així doncs, els cotxes han d’estar nets per a entrar a Ashgabat, però no aplica als estrangers; els turkmens sí que parlem amb els estrangers quan se’ls requereix pel carrer; no es pot fumar enlloc; no es poden fer fotos dels edificis oficials; hi ha hotels que no accepten estrangers; la senyal de tv es talla a les 11 de la nit (passa a una espècie de publireportatge del país) , igual que els comerços; no hi ha gent pel carrer a partir de les 23h; els telèfons mòbils no funcionen, i es poden comptar les wifils amb els dits d’una mà, la mateixa que compta els hotels de luxe on es troben.
Després del shock d’Ashjabad, les dues ambulàncies i nosaltres vam decidir anar a veure els cràters de gas de Derweze, enmig del desert de Karakum. Cinc hores de carretera en línia recta però infinitament deformada ens van portar a acampar al costat d’una espècie de cabana-cafe de carretera, des de on a mitja nit ens van portar en un tot-terreny desert endins cap a un dels llocs més estranys en els que hem estat mai: un forat de 200 m de diàmetre i uns 50 m de profunditat en flames. Unes prospectives soviètiques dels anys 70 van rebentar una bossa de gas que van ser incapaços de controlar, i que crema des de llavors. Un desastre mediambiental fantàstic de veure.
Després d’un magnífic sopar amb les dues ambulàncies (havíem comprat provisions en el mercat d’Ashjabad abans de marxar entre els tres equips), dormir al desert, acomiadar-nos de les ambulàncies i aixecar el campament (prèvia mini-reparació del Fresnel), el David volia esquiar a 50ºC. I ho va fer.
Els esquis els va regalar a una espècie d’al·lucinat Merodeador del Desierto que deia ser un guarda que, a canvi, ens va portar a veure un segon crater de gas que desconeixíem. Amb molt bon criteri, vam deixar el Fresnel aparcat sol enmig del desert i vam pujar a la seva Hilux amb matrícula governamental.
Acabat el show desèrtic, el calendari ens obligava a arribar a d’Uzbekistan en 24h. Vistes les carreteres, vam decidir descarregar la baca i baixar una roda de recanvi a la seva posició original, darrere el seient del conductor (ja que el cotxe te dues places i una mampara que separa l’espai de càrrega de l’habitacle; la roda va ancorada a aquesta mampara). I va arribar el moment “et felicito, fill” del dia: en abatre el seient del copilot per a accedir a la ubicació original de la roda, el reposacaps tocava el parabrises. I en recolzar-se al seient abatut per a col·locar la roda a lloc, el parabrises es va esquerdar. Moral per terra, cinta americana al quart superior dret del parabrises, carretera i manta. Fins que trobem una ciutat gran on poder canviar-lo.
El camí cap a l’ Uzbekistan va ser dur per culpa de l’asfalt deformat. Passat Ashjabad, una família que vivia en una granja ens va convidar a menjar i dormir a casa seva quan els vam preguntar si podíem acampar en els seus terrenys. El vespre va ser molt agradable i interessant to t i les limitacions lingüístiques, i el pilaf que ens van servir per sopar boníssim. Destacar que la segona frase del bon home que ens va convidar a sopar va ser que el president ho estava fent molt bé. Obrim parèntesi-semi-demagog-però-es-lo-que-hay, el mateix president que fa fonts espectaculars a Ashjabad i que no porta aigua corrent a les cases particulars, com aquella granja.
L’endemà al matí vam recórrer el darrer tram fins a la frontera uzbeka, unes 12h pràcticament sense aturar-se. Amb la bona sort que ens caracteritza, en arribar físicament a la duana (després d’equivocar-nos en el darrer dels desviaments, on un policia ens va fer veure el nostre error tot perseguint-nos amb les sirenes posades durant 2 km) un amable militar ens va fer mímica fins a fer-nos entendre que la frontera era tancada de 18h a 9h. Per mitja hora no podem passar! Mentre pensàvem on acampar entre camions que també esperaven, va aparèixer del no-res un cotxe italià que també participava al Mongol Rally. Ens havien vist passar feia 1 km, ens havien perseguit i ens van proposar anar a acampar amb ells al costat d’un riu, ja que tenien el mateix problema. Així doncs, el que pintava com una nit de tràmit al costat d’una duana es va convertir en una agradable acampada al voltant d’un foc compartint batalles.
L’endemà, sense perdre temps, vam recollir el campament, vam fer 2h de gestions (si el guarda de l’entrada ens va preguntar per Julio Iglesias, el de la sortida ens va preguntar únicament...si ens agradava tenir sexe, en general, a la vida, i si portàvem bombes). El Turkmenistan és un país de bojos, amb una gent encantadora, i que ens ha deixat físicament baldats.
Però tres hores més tard érem a la magnífica ciutat de Bukhara, a l’ Uzbekistan prenent una esperada, necessària i merescuda dutxa.
Consum energètic: 0,58 kWh/km (6 l/100...anem tant a poc a poc...)
Combustible consumit fins al moment: 445,9 l (bé, 25 encara en jerrycan)
Distància recorreguda: 7.334 km (un 52% del total, sense corregir l’error del nou diàmetre dels pneumàtics)
Sorolls: molts, però els coneixem com els nostres fills
Avaries: a) l’esquerda “et felicito fill” del vidre / b) les carreteres i la càrrega han fet treballar molt la suspensió, i la roda posterior dreta (en ser de perfil 80, i no 70 com l’original) s’ha menjat el plàstic que cobreix el pas de roda. Hem fet una planxa per a protegir la canonada de la boca de combustible à là MacGyver. És a dir, res assignable al Fresnel, tot culpa de decisions nostres (canviar ens pneumàtics, portar un sac de plom al maleter, etc). Per la resta, com un trueno, hoygan.
